És per això precisament que a l’hora de definir o de descriure l’obra d’en Didier esdevingui difícil que trobem dos espectadors que coincideixin en utilitzar els mateixos adjectius.

En el cas concret dels treballs d’en Didier, la percepció que de cada obra en fa qui la contempla el deriva a un record personal o a una vivència, que farà que al mirar aquella obra, (de manera conscient o inconscient), la reinterpreti i si bé físicament l’obra no ha canviat ni una pinzellada, tot-hom hi trobarà un nexe un sentiment d’atracció diferent, o dit d’una altra manera, cadascú veurà diferent aquesta obra.

A la Galeria, amb l’obra d’en Didier això ho constatem contínuament, i mentre els espectadors contemplen una d’aquestes obres sentim adjectius com jove, dinàmica, fresca, mediterrània, alegre, viva, etc , i s’estan referint tots a la mateixa obra, i a més, un fet curiós és que quan algú i afegeix el seu parer personal tots els altres assenteixen i també estan d’acord.

Aquest fet, poc habitual en el món de l’art, s’entén i té una lògica quan coneixes a en Didier, ja que llavors, fàcilment, te n’adones que els seus quadres, les seves escultures, el seu treball en definitiva és una extensió d’ell mateix, de la seva manera de ser i del seu caràcter, ell és com els seus quadres i els seus quadres són com ell.

Ho hem parlat en vàries ocasions, i encara que ell no ho ha reconegut, segur que quan fa un quadre o una escultura ja deixa un rastre que no vol que veiem, per facilitar-nos que entrem en el joc de ser l’espectador de l’obra o que l’obra sigui l’espectador de nosaltres.

En qualsevol cas és un joc divertit, i sigui quin sigui el seu resultat guanyem tots, ja que ens permet gaudir de les obres d’art d’en